Liliana Arroyo: “Innovació no és només afegir un botó o una pissarra electrònica”

Liliana Arroyo Moliner és doctora en sociologia i especialista en innovació social digital. Actualment és docent i investigadora de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE.

Què és i què no es innovació?

Qualsevol innovació no es resol només aplicant una tecnologia o un dispositiu. Innovació vol dir identificar bé quins són els problemes i provar de donar-los respostes. I és important tenir en compte que la resposta no és un dispositiu sinó saber quin és el canvi que volem aconseguir. En cap cas afegir un botó, una pissarra electrònica, una app o fer servir Kahoot pot ser considerat innovació per se si no s’acompanya de la cooperació entre alumnes o amb fer que es plantegin la realitat d’una altra manera. Però com a sociòloga sempre insisteixo: quan apliquem alguna innovació hem de pensar en qui estem incloent i a qui deixem fora.

Parles de l’escletxa digital?

Per exemple, si parlem dels centres educatius, cal preguntar-nos si tots els alumnes tenen dispositius electrònics o la mateixa capacitat de fer-los servir. El que estem veient avui en dia és que l’escletxa digital no s’explica tant per l’accés al dispositiu com per la capacitat de fer servir aquesta tecnologia d’una manera responsable. No és tant una manca d’accés com una manca de coneixements i capacitats d’utilitzar-ho. Aquí es pot copsar clarament la diferència entre nanos que vénen de famílies amb pocs recursos, llars on pel que sigui no tenen la capacitat cognitiva, cultural o econòmica per acompanyar els seus fills en el coneixement de la tecnologia.

L’accés a les disciplines de la ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, STEM per les seves sigles en anglès, també actua com una escletxa?

Per descomptat. Aquí, a més, hi ha una escletxa de gènere prou significativa. Estem copsant que és prou difícil despertar vocació científica en noies. Tal i com es parla i es presenta la narrativa al voltant dels STEM, on jo hi afegeixo la ‘A’ referint la vessant artística (STEAM), no és gens atractiva per les noies. Se centra molt en el “catxarro”. Les noies generalment es vinculen a professions en què elles veuen que hi ha un sentit, que es resol alguna problemàtica social. Aleshores, aquí sí trobem dues lligues de centres: la majoria veuen la tecnologia com a finalitat en sí mateixa, però d’altres ja la veuen com un instrument per assolir determinades fites.

I els centres? També determinen escletxes?

Hi ha centres públics i privats en què els nanos poden participar en concursos internacionals com la Lego League o Technovation Challenge per despertar vocacions femenines… Però això no depèn tant dels centres com dels professionals que tu tinguis. Hi ha professionals motivats que estan buscant projectes més enllà del currículum prescriptiu, que generalment es troben en centres privats o concertats. Hi ha tota una sèrie de centres que estan començant a participar, a involucrar els seus estudiants en competicions internacionals, però sempre depèn de l’existència d’un professor o professora en cada claustre que tingui ganes de dedicar temps lliure i energia per vincular els seus estudiants a aquestes iniciatives. Sí penso que cada vegada hi ha més diferència entre les opcions a les quals es poden apuntar els estudiants i les opcions que realment se’ls hi ofereixen. Aquí el biaix és de classe, pel fet que aquestes iniciatives es donen més en centres concertats. I després hi ha el biaix de gènere: com ja he dit, les noies es veuen desincentivades a fer carreres STEM.

La formació dels professors és important, doncs.

Tenim un cos docent envellit i poc reciclat. Aquest és un altre problema. Cal relleu generacional per acostar tot això a l’aula. Podem tenir professors molt motivats i propostes pedagògiques molt diferenciades com els de l’Escola Nova 21, i després tens centres que funcionen exactament igual que els anys 80. I aquí hi ha una part important que té a veure no només amb la regulació sinó amb el cos docent que hi ha i les ganes dels professionals de renovar-se any a any.

Però no hi ha una mica de mite amb això que pel sol fet de ser més jove tens més predisposició a introduir innovació pedagògica?

Sí crec que el factor edat té un punt diferencial: és evident que hi ha persones que van avançant i es van reciclant des d’un cert interès individual. Però si penses en algú que té 60 anys i es troba a cinc anys de jubilar-se i pensa que individualment no vol abordar el repte, aleshores sí que es pot dir que l’edat és un què.

L’ecosistema emprenedor que envolta un centre és determinant?

Si bé és cert que Barcelona ara mateix és un hub de innovació tecnològica, es pot participar de forma remota a molts dels reptes que comentàvem. No és tant amb el que tu tinguis físicament a prop com amb la mirada al món. Si tu dius als xavals que participaran d’un projecte que el premi és un viatge a Silicon Valley els estàs oferint la possibilitat d’anar a un lloc que ocupa un espai molt concret en el seu imaginari. A priori, no em sembla que hi hagi una relació directa entre la proximitat física i l’estímul per la innovació. Pot influir però no determina. La possibilitat de vincular-se a projectes en el marc d’innovació pedagògica no depèn tant d’una visita presencial o de creuar-te amb emprenedors pel carrer com de participar d’un ecosistema internacional, global i que es troba virtualment.

Algun exemple que coneguis en aquest sentit?

Hi ha una iniciativa que es diu Technovision Challenge en què hi participen noies de tot el món en equips de quatre persones a les que es demana que identifiquin una problemàtica social del seu entorn i desenvolupin una aplicació que aporti solucions. Aquest repte funciona a tot el món o en un país. Per exemple, jo, com a jurat virtual he revisat propostes de Kènia, Indonèsia o Llatinoamèrica. Realment, en la dimensió digital la localització no és tan important com tenir connexions amb col·lectius que aposten per la innovació.

Fins quin punt l’existència de comunitats online de gaming o en certes apps contribueix a que els seus usuaris trobin una vocació en el camp de les noves tecnologies?

No sé fins quin punt el fet de ser usuari de Tik Tok o un gamer et fa més competent. Com deia abans, l’escletxa no es troba tant en l’accés com en la capacitat d’entendre allò que estàs fent a Internet. Les persones que han nascut a finals dels 90 se senten còmodes en l’entorn digital. Ara bé: com a criatura puc saber que si premo un interruptor encenc o apago un llum, però no tinc ni idea de com funciona el circuït elèctric. Només copso l’estímul i la reacció. Amb Internet ens passa el mateix: per això és important deslligar l’aplicació del coneixement que es té d’ella.