Notícies > 50 anys de compte enrere

50 anys de compte enrere

19 març 2021

TEXT: Paula Carreras

Noms com el Modernet, l’Albert Lloreta, l’Arnau Rius, el Pol Cruz-Coromines o la Clàudia Rius han estat clau per a tornar a posar sobre la taula una qüestió que normalment queda en segon pla: el futur del català. Molts dels periodistes que treballem en mitjans cometem sovint l’error de fer cas només i de manera acrítica a l’actualitat més frenètica. Per les dinàmiques de les redaccions, a vegades costa trobar espais on la importància guanyi la urgència. El futur del català no només és un tema important sinó que també és urgent.

Però no són els únics ni els primers en posar sobre la taula aquest tema. La lingüista i professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona Carme Junyent, en parlava fa un temps en un article a la Revista d’Igualada. Encapçava l’article amb un fragment de A. Rafanell i A. Rossich que deia:

“Efectivament, el procés d’extinció del català pot quedar sentenciat d’aquí a uns cinquanta anys, quan l’última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l’abandoni per adreçar-se als seus fills.”

Davant l’amenaça d’estar davant de l’última generació de parla catalana, Junyent reflexionava:

“El català, és una llengua en perill d’extinció? (…) Així, si haig de respondre la pregunta, diré que sí -sense embuts-: el català és una llengua, no tan sols en perill d’extinció, sinó que ja és una llengua en procés d’extinció. Això no vol dir que sigui una llengua sentenciada, ni que el procés hagi entrat en fase terminal o irreversible; només vol dir que, si no en trobem el desllorigador, ben aviat el procés s’acabarà tal com està previst en aquest fragment. Ara, si et plau, amic lector, no em condemnis lliurant-me al racó dels apocalíptics. El debat entre optimistes i pessimistes va ser prou estèril com per incapacitar-nos per preveure el futur més immediat, i això no ens ha deixat veure que segurament tenim les eines necessàries per capgirar el destí aparentment inevitable. El que et demano és que eixamplis l’horitzó i provem de cercar nous camins perquè, apocalíptica o no, sí que crec que anant per on anem, no anem enlloc.”

El futur del català no només és un tema important sinó que també és urgent.

No anem enlloc. Només de pensar que el català és una llengua en perill d’extinció fa posar els pèls de punta. La Carme Junyent explicava què vol dir això i com s’arriba a aquest procés d’extinció:

“Allò que tenen en comú totes les llengües extingides o en procés d’extinció és que, en algun moment de la seva història, s’ha donat algun esdeveniment que ha comportat la jerarquització de les llengües implicades en el procés de substitució, i han passat a ser llengües subordinades. Dit en altres paraules, s’inicia un procés de bilingüització jerarquitzada de la comunitat, condició imprescindible perquè es doni el procés de substitució. (…) en el cas del català crec que ens trobem en aquesta fase, però amb un tret específic respecte d’altres llengües que han seguit el mateix procés: un trencament generacional.”

Les llengües dominants s’acaben imposant sempre en una societat amb dinàmiques que premien l’hegemonia. I a Catalunya passa amb el castellà però també amb l’anglès. Els joves -encara em prenc la llibertat d’incloure’m en aquesta categoria- consumim un volum brutal d’informació i entreteniment en llengües que no són el català. Perquè ho tenim a l’abast i perquè està bé poder treure profit del nostre plurilingüisme. Però hem de poder tenir l’opció, també, de triar fer-ho en català. Junyent, sobre els hàbits dels joves, deia:

“Però n’hi ha prou a observar el comportament lingüístic dels joves per adonar-se que els 50 anys no eren una predicció gens desencaminada, és a dir, que allà on hi ha el trencament és en la franja entre els 20-30 anys segons les zones; i no parlo de competència, parlo de comportament lingüístic. Si aquest punt crucial de la primera fase no es capgira -i no hi ha casos coneguts en què hagi estat així; potser el basc en serà un, però no és prou clar-, es desenvolupen actituds negatives cap a la llengua recessiva i és el moment en què es decideix abandonar-la. A partir d’aquí s’entra en la fase de decadència.”

Segurament, però, el més preocupant no és tot això que ens alerta la Carme Junyent. El més preocupant és que estiguem citant un article que es va escriure el 1999. D’aquests 50 anys, ja n’han passat 22. La lluita per salvar el català és important i aquest text de Junyent demostra que, ara més que mai, també és urgent.