La clau de la innovació: els docents més que no pas la tecnologia
Els experts en innovació pedagògica constaten que amb la introducció de la tecnologia a les aules no n’hi ha prou: cal supeditar-la als objectius d’aprenentatge.
El terme ‘innovació’ és un d’aquells mots que hom no sap ben bé què refereixen. Una expressió amb la qual es pot fer cabre al cap de qui l’emet pràcticament tot el que impliqui un aparell electrònic i la destresa corresponent. Els experts però, consideren que cal delimitar-ne l’ús. La doctora en sociologia i especialista en innovació social digital Liliana Arroyo sosté que en tota innovació les preguntes que cal fer-se són les següent: quin canvi volem aconseguir i qui queda fora d’aquest canvi? Per Arroyo, la tecnologia és tan sols un instrument, i no és neutre, pel que a l’hora de dissenyar polítiques d’innovació pedagògica convé tenir molt present que introduir un portàtil o un pad a l’aula mai no pot ser una solució per si sol ni rebre el nom en disputa.
A més, el nostre sistema educatiu està travessat d’escletxes digitals. Escletxes de classe o gènere que s’entrecreuen de tal manera que la igualtat d’oportunitats es troba en qüestió. En paraules d’Arroyo, la capacitat cognitiva, cultural o econòmica dels pares a l’hora d’acompanyar els seus fills en el desenvolupament de les seves aptituds és un dels fonaments sobre el quals es generen les desigualtats entre centres públics i privats-concertats. Una cosa semblant passa amb la ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, les anomenades STEM, a les quals Liliana Arroyo hi afegeix la lletra ‘A’ d’art, STEAM. Segons la investigadora, la manera com es presenten aquestes disciplines no és gens atractiva per les dones. Si els objectius són minimitzar aquestes escletxes, la innovació pedagògica ha d’anar orientada a superar aquestes dificultats. Pel que els mestres juguen un paper clau en aquesta equació.
El professor d’història de l’art de l’Escola Pia de Mataró Manel Trenchs, part del programa de innovació per a docents de Google de 2017, dona algunes pistes per entendre què fa un bon docent en aquest sentit. Per descomptat, argumenta Trenchs, un docent compromès amb la innovació ha de disposar de competència digital, però també hi ha un component de creativitat i d’enfocament pedagògic. En funció de la matèria o el nivell dels estudiants, el professor ha d’establir un vincle adequat amb l’alumnat. Aquest és, afirma el professor mataroní, el “punt de partida principal perquè es generi coneixement o perquè hi hagi aprenentatge”. Ara bé, matisa Trenchs: és un error pressuposar que l’edat fa els alumnes “nadius digitals” per sistema. Malgrat que puguin aprendre més ràpid i de manera intuitiva, hi ha moltes qüestions que no es poden processar només d’aquesta manera.
És més: bona part de la literatura científica sobre la qüestió comença a posar en dubte el propi concepte de nadiu digital. Treballs de la Universitat de Londres o de la Fundació per l’Acreditació Europea d’ús d’ordinador el qüestionen. Treballs, tots ells, que insisteixen que el focus cal posar-lo en l’ús de les tecnologies en les societats contemporànies, en la línia del que comenta Liliana Arroyo. Més enllà del discurs tecno-optimista hi ha la realitat dels centres educatius, en els quals, com expliquen Arroyo i Trenchs, professors i alumnes s’impliquen de manera molt desigual en aquests canvis. Així, tota iniciativa per provar de millorar les aptituds dels transmissors de coneixement que són els docents és benvinguda: l’Aliança STEM o el festival YOMO que se celebrarà a Barcelona properament, coincidint amb el Mobile World Congress, en són només alguns exemples.
